EL
BLAU NO FA SOROLL
(extrait traduit en catalan par
Ricard Ripoll Villanueva
d'Une histoire de bleu de
Jean-Michel Maulpoix, éd. du Mercure de France, 1992)
El blau no fa
soroll.
És un color
tímid, sense segona intenció, presagi, ni projecte, que no es llença
bruscament sobre l’esguard com el groc o el vermell,
sinó que l’atrau, el domestica a poc a poc, el deixa
venir sense donar-li presses, així és com en ell
s’enfonsa, s’encega i s’ofega sense adonar-se de
res.
El blau és un color propici a la
desaparició.
Un
color on morir, un color que allibera, el color mateix
del més enllà, de l’ànima després que s’hagi
despullat del cos, de l’amor quan batega en el buit,
de l’interior de l’home després que hagi brollat
tota la sang i que s’hagin buidat les vísceres, tota
mena de bosses, i que s’hagi traslladat per sempre més
el mobiliari dels seus pensaments.
Indefinidament,
el blau s’escapoleix.
No
és, de fet, un color. Més aviat una tonalitat, un
clima, una ressonància de l’aire. Un apilonament de
claror, un to nascut del buit afegit al buit, tant
canviant i transparent en el cap de l’home com en el
cel.
L’aire
que respirem, l’aparença de buit sobre la qual es
belluguen les nostres figures, l’espai que travessem
no és res més que aquest blau terrestre, invisible per
ésser tan a prop i fer cos amb nosaltres, abillant els
nostres gests i les nostres veus. Present fins a la
cambra, amb els porticons tancats i tots els llums
apagats, insensible vestimenta de la nostra vida.
Traduit
par Ricard Ripoll Villanueva
